I

Origen

Ella duia un estigma.

Foc

Crosta que es desprèn i deixa una senyal al llarg de la vida. Una ferida que ella creia llunyana. Tant llunyana com les flors del jardí.

Flors

Li agradaven les margarides. Però al ser grogues les abelles s’atansen. Si algú les amenaça, arrisquen la vida. Ella arrenca les flors. Les olora. Les arrenca i les olora.

Paraules

Per què arrenques flors?

L’esquitx

Ella seria una nena. Sempre. Però un matí la sang l’esquitxa. La maleïda. I ella s’amaga.

Desengany

L’abella pica. I mor. El verí s’escampa, tant com un vulgui. Ella deixa que corri. Pot ser per tota la vida.

Zumzeig

La incertesa - El no saber sabent que no se sap-.

La mosca que volta i ens desperta a mitja nit. 

Com un calfred.

II

T’intueixo

i sóc furtiva.

Quan em toquis

m’amagaré

sota la meva pell.

La meva pell coberta,

La meva pell nevada.

Entreobriré les cames

i deixaré que em trobis

quan ja no hi és.

El meu sexe cobert,

el meu sexe nevat,

el meu sexe entregat.

-Sóc una amant nòmada-,

et diré.

 I tu riuràs.

-Sóc una estranya,

mai marxo

i mai em quedo.

A vegades

una absència.

Aigua que plou

sobre el pit.

El meu pit cobert,

el meu pit nevat.

Com si algú

m’abandonés

per sempre

i mai.

I jo crido a la lluna la pruna,

com una lloba,

que em retorni

el meu amor primigeni.

El meu amor cobert,

el meu amor nevat.

Et dic

-Sóc una amant nòmada-.

I tu rius.

I el llit és blanc,

cada vegada més blanc…

III

Cobriré els teus ulls,

Cobriré els teus pits.

El teu passat és nostre.

L’oblit,

EL paràsit.

Evanescència de l’esperit

Dels romàntics,

Els qui creuen

En allò que mai han vist.

Cobriré els teus peus,

D’amor sense esperit.

Dels moderns,

Que ja no creuen

En l’infinit.

Caminaré,

Caminaré

Sobre la teva pell.

Morta,

Bellesa transparent.

Creuré,

Que ets meva,

Que em pertanys.

Seré teva,

M’entregaré,

Defugiré

Les altres vides,

Les altres morts.

Dansaré amb tu

La dansa de les flors,

La dansa dels insectes.

Serem elles,

Serem ells.

Sobreviurem a les tragèdies

Banals de la nostra existència.

Serem nostres,

Serem teves,

Serem d’ells.

I et diré:

No sé d’on vinc,

Sóc ninotchka.

El sento,

Sóc ninotchka.

S’apodera,

Sóc ninotchka.

Només volia somiar,

Sóc ninotchka.

A vegades em cremo,

Sóc ninotchka.

Fuig,  

Sóc ninotchka.

No vull caure,

No vull volar.

Sóc ninotchka,

Vaig estimar.

Sóc ninotchka,

Vaig estimar.

Sóc ninotchka,

Vaig estimar...

IV

Besar una poma vermella.

Un esquelet sense costelles.

Els cucs i la terra.

El so lent de les paraules.

Fugir del ressò de les llegendes.

Topo amb tu.

Sense paraules.

Sense so.

Només ombres del que vam ser.

Successions que ens conviden a tastar la poma.

Arriscar una costella.

No podem viure sense desfilar.

Tornar enrere.

Sempre.

Per un motiu o altre.

Algú ho devia inventar.

Nosaltres,

decidim viureu.

En un camí llegendari

besem pomes vermelles

només per esbrinar

si eren cucs

o eren estrelles.

V

Brota una llum

I s'escampa.

Empaitar-la,

seria deixar-me vèncer

Per la raó.

I no vull quedar-me nua.

Una dona amb pits,

Vagina

I desig.

Que s'alça

I només a les fosques

Per a no topar

Amb nits de ressonàncies.

Res més que un desig

Que es recrea,

Per tal d'allunyar-me de les fronteres.

Perquè al despertar

S'encengui una llum

Amb què reinvertir la vida.

Potser vull ser Déu.

Un Déu amb pits,

Vagina

I desig.

Empaitar totes aquelles veritats

Que no són més que polsoses baranes

Que l'home construeix

Per tal de no ensopegar.

VI

Vaig creure

totes i cada una

de les paràboles

que dictaminàveu

entre alabances

als estels

i als ancestres,

encara vius

gràcies a vosaltres.

Vaig creure

que la guerra i la injustícia

eren tan sols

producte de la ignorància

i em vaig fer meva

la sentencia

que convertí el llibre

dels llibres

en amor a la sapiència:

'feu als altres

allò que voleu

que us facin'

i viceversa.

Vaig cloure els ulls

i em vaig deixar estimar

com si la vida

fos només el desig d'un altre.

I en un deliri d'ombres

vaig romandre,

cega i esperançada,

que em palpessin les entranyes.

Vaig dansar

fins travessar

l'àbisme

de la penombra.

I un cop allí,

vaig descobrir

un motor

dins meu

més poderós

que qualsevol altre.

I vora meu

es va il·luminar

el teu rostre.

I sota

els vostres estels

i les vostres

sentencies

vaig cantar

ignomínies

secretes.

Bèsties

que lluiten

sense pena

ni gloria.

Pomes vermelles

que es podreixen

al jardí de les nimfes.

Àngels caiguts

que esdevenen

runes

quan els encarnes.

I vaig deixar d'estimar-te.

VII

No pertanys

A res,

A enlloc

Ni a ningú.

Poques vegades

A la vida

Ho admetràs.

La resta dels dies

divagaràs

Entre la llum

I la penombra

Com el pèndol

D'un rellotge.

El rellotge

De tota vida possible,

Fins i tot imaginada.

'Em van ensenyar a callar',

diràs.

A tots ens han ensenyat

O hem après

(Tant se val?)

A cometre errors

Imperdonables.

Els colors primaris,

Per exemple,

són ben pocs,

Els secundaris ,

Per contra,

són (gairebé?)

Infinits.

Només

Les paraules

O les imatges

O la Història

són eternes.

La infinitud dins la finitud

és el motor de la vida

I de la mort,

O viceversa?

Alguns s'acontenten

Amb els 'colors' primaris.

D'altres,

No queden mai satisfets

I busquen

Per sempre més.

Una nit un amant em va dir:

'Quan em sento trist

M'imagino

A mi mateix

Des d'un lloc ben llunyà

Fins que sento

Que sóc com una formiga,

Un punt entre més

I més punts,

Cada vegada més petit....

I em sento lliure'.

'Els nens maten formigues',

Li hauria dit.

'És natural,

Que les matin,

Pel simple plaer

De veure-les

Morir'.

I és més:

'Hi ha qui mai ha sentit

Aquesta necessitat'.

'Si no és a l'altre,

és a un mateix,

Però un sempre fereix',

sentenciarà algú.

Un escull

O és escollit?

Mirar la vida

Sota el prisma

De les preguntes

O de les respostes

(Tant se val?)

I que el jo es confongui

Amb algú altre.

Aquell 'jo'

Que tothom

coneix

I ningú nomena

Pel seu nom.

La penombra?

VIII

Sóc lluny del melic conducte de la raó. En un jardí secret cobert de flors que el vent desploma fins a deixar tan sols la branca que les sustenta. Tombada mirant el cel. Sense arrels enredades als peus. Les pedres cauen al pit. Quan ningú m'espera. Quan ningú em crida. Llenço llavors a la terra. Esperant que la pluja obri un camí entre les branques i el jardí.

IX

XI

És utopia
el meu cos
esvelt
sota el teu
esgarrifat
d'amor
impertèrrit.

És utopia
el meu somriure
travessat
pels vianants
i amics
i amants
que em saluden
com si fos
una ànima lliure.

És utopia
el teu desig
desesperat
ara fet cendra
i el mateix cigarro
que vaig encendre
pensant
ja no m'estimes.

És utopia
la mort d'un suïcida
i la fe
d'una verge.

És utopia
el meu passat
que es trenca
emmirallat
cada vegada
que el desvetllo.

Utopia
són totes les cançons
d'amor
que sonen a la ràdio
i utopia som les dones
vestides
de taló
somiant tornar a ser nenes.

Utopia es ser abraçada per un instant
sense esperança.
Una abraçada genuïna.
Com ho són els somnis,
les carícies d'una gata
endormiscada,
la pluja fina
fent bategar un paraigua.

Utopia
és estimar-te.
Mirar-me
en els teus ulls
i creure
que sóc bella.

XII

El meu cos
dorm estès
En la teva absència
Com si mai no
L'haguessis traït.

Les seves cèl·lules
No s'han reproduït
I no ets pell
Morta encara.

Hauran de passar deu anys,
Ho diu la ciència,
Perquè el seu esquelet
deixi de dur una impremta teva
En els seus moviments.

El dolor
Que vertebra
El meu son
No és que no hi siguis
Sinó que
No existeixis més.

Si pogués
El meu cos
Abatut
Plorar la teva
Nuesa,
El teu esquelet cobert,
La teva veu
Robada,
El teu no res.

El teu no res
Em glaça els ossos
Com un somni
De guerrers que moren
Sense saber per què.

Ets un home més.
Dels que no ploren quan maten.

XIII

Copsar la paraula,
entrant i llunyana,
filera de mots,
gest lleial,
definit.

Una altra persona,
nom,
paraula,
boca,
gest.

Segons el prisma,
els miralls.
Els poemes
de Salinas, de Darío i Julio,
els versos imperfectes
que escric cada dia.

La paraula precisa,
el gest fidel,
la mirada colpida,
l'ideal - tot allò que no seré mai -
s'esmola en l'intent
de ser
sense patrons.

El sentit,
una altra persona,
nom,
paraula,
boca,
gest.

XIV

Nena salvatge

Que escalaves

Els arbres

I llepaves

La terra.

Nena salvatge

Que vas aprendre

La teva primera

Paraula

Després de tocar-la.

Amb els teus

Ulls de lloba

Ferida

Per la fauna

Et vas deixar

Captivar per

La lluna.

La teva imaginació

Et va prohibir

Aprendre a udolar

De memòria

I vas decidir

Oblidar les dreceres

De les enciclopèdies,

Dels mapes

Inclús

Dels mestres.

Volies ser lliure,

Ànima analfabeta.

Volies ser lliure,

Ànima amb pena.

Sense calces,

Sense sabates.

Reies

Mentre els altres

Nens i nenes

S’allunyaven

Del teu paradís

afrodisíac.

Pentina’m

Els cabells,

Li deies secretament

A la mare

Que dormia

I somiava

Amb un dia

Perfecte.

Pentina’m

Els cabells

I deixaré de ser

Una nena salvatge.

Però cada matí

Et llevaves escabellada.

T’enfilaves als arbres

I miraves entre

Les fulles seques

Els nens i nenes

Que jugaven

A ser nens

I a ser nenes.

I et preguntaves:

A què juguen

Les nenes

Salvatges?

I et feries la cama

Al topar

Contra el terra.

Nena salvatge,

Que inventaves

Paraules

Que ningú no sabia

encara.

Volies un món

De joguina,

Un món

On les ombres

esdevenien

rostres.

A vegades

Et recollies

Els cabells

Amb una cua

I deies paraules

Que semblaven

Mentides

Però eren,

Senzillament,

Paraules d'altres.

Ningú no et comprenia,

Nena salvatge.

Ningú no volia

Travessar el bosc

I escalar arbres

Que no havien nascut

encara.

Nena salvatge

Que vas perdre

La infància

Per ser

Una altra.

Nena salvatge

Que volies

Nua

Sentir el paisatge.

Nena salvatge

Que un dia

Vas aprendre a escriure

I vas entendre

les paraules

Sense tocar-les.

Nena salvatge

Que vols ser lliure

I aprens

L’idioma

De la barbàrie.

Nena salvatge

Que tens

Ales

Sota les calces.

Que tens

Ales

A la intempèrie

De la boca.

Nena salvatge,

canta la llengua

de la infància,

la llengua

inventada de les

fades,

de les puces

i les feres.

Nena salvatge,

Canta-la,

Canta la llengua

sagrada

i profana.

In-Vent-Alà!