No pertanys
A res,
A enlloc
Ni a ningú.
Poques vegades
A la vida
Ho admetràs.
La resta dels dies
divagaràs
Entre la llum
I la penombra
Com el pèndol
D'un rellotge.
El rellotge
De tota vida possible,
Fins i tot imaginada.
'Em van ensenyar a callar',
diràs.
A tots ens han ensenyat
O hem après
(Tant se val?)
A cometre errors
Imperdonables.
Els colors primaris,
Per exemple,
són ben pocs,
Els secundaris ,
Per contra,
són (gairebé?)
Infinits.
Només
Les paraules
O les imatges
O la Història
són eternes.
La infinitud dins la finitud
és el motor de la vida
I de la mort,
O viceversa?
Alguns s'acontenten
Amb els 'colors' primaris.
D'altres,
No queden mai satisfets
I busquen
Per sempre més.
Una nit un amant em va dir:
'Quan em sento trist
M'imagino
A mi mateix
Des d'un lloc ben llunyà
Fins que sento
Que sóc com una formiga,
Un punt entre més
I més punts,
Cada vegada més petit....
I em sento lliure'.
'Els nens maten formigues',
Li hauria dit.
'És natural,
Que les matin,
Pel simple plaer
De veure-les
Morir'.
I és més:
'Hi ha qui mai ha sentit
Aquesta necessitat'.
'Si no és a l'altre,
és a un mateix,
Però un sempre fereix',
sentenciarà algú.
Un escull
O és escollit?
Mirar la vida
Sota el prisma
De les preguntes
O de les respostes
(Tant se val?)
I que el jo es confongui
Amb algú altre.
Aquell 'jo'
Que tothom
coneix
I ningú nomena
Pel seu nom.
La penombra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada