XII

El meu cos
dorm estès
En la teva absència
Com si mai no
L'haguessis traït.

Les seves cèl·lules
No s'han reproduït
I no ets pell
Morta encara.

Hauran de passar deu anys,
Ho diu la ciència,
Perquè el seu esquelet
deixi de dur una impremta teva
En els seus moviments.

El dolor
Que vertebra
El meu son
No és que no hi siguis
Sinó que
No existeixis més.

Si pogués
El meu cos
Abatut
Plorar la teva
Nuesa,
El teu esquelet cobert,
La teva veu
Robada,
El teu no res.

El teu no res
Em glaça els ossos
Com un somni
De guerrers que moren
Sense saber per què.

Ets un home més.
Dels que no ploren quan maten.