VI

Vaig creure

totes i cada una

de les paràboles

que dictaminàveu

entre alabances

als estels

i als ancestres,

encara vius

gràcies a vosaltres.

Vaig creure

que la guerra i la injustícia

eren tan sols

producte de la ignorància

i em vaig fer meva

la sentencia

que convertí el llibre

dels llibres

en amor a la sapiència:

'feu als altres

allò que voleu

que us facin'

i viceversa.

Vaig cloure els ulls

i em vaig deixar estimar

com si la vida

fos només el desig d'un altre.

I en un deliri d'ombres

vaig romandre,

cega i esperançada,

que em palpessin les entranyes.

Vaig dansar

fins travessar

l'àbisme

de la penombra.

I un cop allí,

vaig descobrir

un motor

dins meu

més poderós

que qualsevol altre.

I vora meu

es va il·luminar

el teu rostre.

I sota

els vostres estels

i les vostres

sentencies

vaig cantar

ignomínies

secretes.

Bèsties

que lluiten

sense pena

ni gloria.

Pomes vermelles

que es podreixen

al jardí de les nimfes.

Àngels caiguts

que esdevenen

runes

quan els encarnes.

I vaig deixar d'estimar-te.