Sóc lluny del melic conducte
de la raó. En un jardí secret cobert de flors que el vent desploma fins a
deixar tan sols la branca que les sustenta. Tombada mirant el cel. Sense arrels
enredades als peus. Les pedres cauen al pit. Quan ningú m'espera. Quan ningú em
crida. Llenço llavors a la terra. Esperant que la pluja obri un camí entre les
branques i el jardí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada